L‘Homedes és una de les escalades més paradigmàtiques del Pedraforca. Oberta l’any 1935, devia ser tota una aventura, amb un final més que tràgic. Avui en dia és una de les vies més sol·licitades del Pedraforca, amb un traçat ben elegant per lògic, trobant en tot moment per allà on s’ha d’anar, enfilant-se al capdamunt…
A les beceroles de l’escalada al nostre país hi destaquen per audaces les primeres dels germans Estorach. Malgrat que la Directíssima Estorach al Pollegó Inferior és una variant de la Cañellas-Faus, oberta uns mesos abans, arrodoneix el traçat dotant-lo de la contundència que el fa avançat a la seva època, esdevenint així un bon repte…
La Font és un compendi d’escalada clàssica, un camí ple de lògica que ens mena de manera inexorable fins al cim del Pollegó. Una via que sempre ha estat allà, fins i tot abans de ser oberta, esperant que algú la resseguís. I el fet de resseguir-la esdevé tot un plaer per les ànimes enfiladisses…
A l’Antic Egipte Anubis era el déu dels funerals, el guardià de les tombes. Tota una declaració d’intencions per aquesta quimera montserratina, on per sortir airosos caldrà una bona dosi de concentració i estar bregat en la típica finura montserratina. El recorregut és una contínua ziga-zaga a la cerca de l’únic camí lògic, sempre sobre…
A l’imaginari clàssic montserratí hi ha una sèrie de rutes que conformen una mena de camí cap al cum laude de l’escalada de finura: l’Aresta Brucs de la Vespa, la Cerdà de la Bessona Inferior, l’Aresta Arcarons i per descomptat la Sorolla del Dit. Ni molt menys són les vies més difícils del Massís però sí que…
A recer de les mirades curioses l’Aresta Nord del Dit cedeix tot el protagonisme al seu vessant de migdia. No obstant l’ombrívola cara Nord posseeix una de les quimeres Montserratines per dret propi. La Pany és un itinerari absolutament sensacional, obert amb mestria avui en dia encara la podem repetir pràcticament com si féssim una…
La Mingo Arenas-Sorolla de la Magdalena Superior és més coneguda com la Canaletes pel tram de la tercera tirada on s’ha de travessar un característic sistema de fissures fins enfilar-ne la darrera, que mena recte amunt a la quarta reunió. Es tractava d’una via de prestigi, oberta per dos dels escaladors més destacats de l’època,…
La TIM de Sant Jeroni és una xemeneia descomunal, la més llarga de Montserrat i alhora una escalada de categoria es miri com es miri. Plantar-se al peu de via comporta sentir-nos inevitablement petits mentre observem la pregona escletxa que s’enfila fins el cim de Sant Jeroni amb una verticalitat intimidant. Endinsar-s’hi és però, una…
Diables aclapara, potser per la geometria d’una geologia d’equilibris impossibles, potser pels desafiants extraploms de tonalitats ataronjades o per l’estranya sensació de calma que envaeix quan et trobes penjat al vell mig de la paret. Sigui com sigui petjar el cim del Serrat de les Onze després d’escalar qualsevol de les vies que hi menen…
Sensacional escalada, mantinguda i vertical, la Sang de Crack ressegueix fil per randa un sistema de fissures a l’evident esperó de l’extrem nord del Circ del Pessó. Totes les tirades són bones, i més si sortim per la variant d’en Castellet, un final de festa en placa que esdevé el colofó perfecte. La roca és…
Oberta en solitari, igual que l’Aresta Ribas del Pollegó i del Puntal, l’Esperó Ribas del Bastó del Frare és una lliçó d’escalada sincera, on el compromís és quelcom inherent que s’accepta amb naturalitat o no s’escala. I no escalar aquest mantell petri és imperdonable, per vertical, agraït en cantells de totes les mides i per…
Malgrat no arribar als 100 metres la Cerdà de la Bessona Inferior és tota una declaració d’intencions, essència de l’escalada més genuïna d’Agulles, on s’ha de menester una combinació de gest i tremp per sortir airosos d’aquestes quatre tirades de pura delícia, tècniques i amb una bona dosi d’exposició.
Hi ha itineraris que són una declaració d’intencions, una manera d’entendre l’escalada. Sens dubte, l’Aresta Arcarons pertany a aquesta categoria de via, on toca escalar sense embuts, sublimant l’escalada més montserratina per sortir airosos d’aquest magnífic tobogan que és l’aresta sud Del Plec Superior. Rocam excel·lent, bona dosi d’exposició i un dels entorns més feréstecs…
La Normal de la Mòmia pertany al grup d’escalades històriques anteriors a la Guerra Civil. Mostra d’audàcia dels escaladors de Manresa i en especial del seu cap de corda, en Jaume Caselles. Aquest superà els darrers 60 metres de l’ascenció sense possibilitat d’emplaçar-hi cap ferro i com en totes les escalades compromeses que escometia ho…
Un cop conquerides la majoria de les agulles montserratines els escaladors de la post-guerra van enfocar els seus esforços en les grans parets. D’aquests en destacaren els TIM de Sabadell, conquerint cada una de les Parets més emblemàtiques del Massís. El primer objectiu fou l’arrogant Paret de l’Aeri.
La Puigmal del Cavall marca l’inici d’una nova època de l’escalada a casa nostra. Per primera vegada es guanyen les monolítiques plaques somitals del Cavall a cop de les recents inventades pitonisses d’expansió. Abans però, els aperturistes aprofitaren el camí natural que marca l’evident sistema fissurat del vessant nord, intent abandonat per la cordada Santacana-Gómez,…
Hi ha vegades que l’adjectiu “Normal” per una via no s’escau gens. És el cas de la Normal del Sentinella, una petita gran línia on l’enginy dels pioners queda palès amb l’agosarat pas de gegant que s’ha de fer per guanyar el cim del Sentinella des del seu Fusell.
Esplèndida escalada de passatges atlètics, lògica, directa i mantinguda. La via aprofita el terreny fissurat del centre del Puro per amb tres llargs de corda guanyar-hi el cim. Es troba completament equipada, per tant només necessitarem 8 cintes exprés per gaudir d’aquesta curta, però bella ruta.
Traçat d’una elegància indiscutible, pura lògica amanida amb el millor conglomerat del Serrat i salpebrat amb un equipament que obliga, o més ben dit, convida a gaudir de l’escalada sense més. Considerada la via més fàcil de l’Aeri (que ho és) val més anar-hi amb el cinquè ben après, carnet de navegació i sense parabolitis…
A vegades és la suma de les petites coses allò que dóna sentit a tot plegat, conformant quelcom aclaparador. L’Anglada-Eli és una d’aquestes sumes: talaia privilegiada i solitaria, roca de la millor i una línia que és pura delícia. Sempre sentirem qui digui que és una rampa massa llunyana per tant pocs metres, però com…
L‘atractiva aresta sud del Puntal de l’Albarda és un perfil massa delerós per passar desapercebut. El 1979 s’hi obrí en solitari l’Aresta Ribas, que recentment ha estat restaurada, val a dir que amb alguna peça més de les que marca la ressenya original; malgrat tot encara permet assaborir una escalada sincera, sense trampes, curulla de…
La viatge Astral és com un bon vi, elaborat amb diferents varietats, que van des dels matisos de la placa més exquisida, passant per uns tocs d’artificial amb l’esperit més acròbata i rematant-ho amb una bona dosi de fissures que esdevenen protagonistes de ple dret. Per gaudir hem de fer-ho poc a poc, amb la…
Apartada de la part central de la Paret de l’Aeri però no per això menys espectacular, la Via dels Sostres (o Nicolau-Freixas-Benito) és una línia carregada de lògica que ressegueix un sistema de sostres a la part inferior per anar a trobar una evident xemeneia a la part de dalt. Semi-equipada, la via permet completar la…
Escalar al Cadí té un punt d’atracció que enganxa a tot aquell qui ho ha fet amb anterioritat: un escenari grandiós i una bona dosi d’aventura pesen més que el rocam infamat. Juntament amb l’Anglada-Cerdà, la Cerdà-Pokorski és la gran clàssica de l’Ordiguer. Sensiblement més difícil que la seva veïna, aclaparadora i austera, ofereix fissures…
La darrera tirada de l’Homo Montserratinus és senzillament excepcional: una fissura on totes les preses són bones i qualsevol flotant queda a caldo, mentre guanyem metres sense vacil·lar ni un moment, tot plegat en un escenari vertical amb Sant Jeroni com espectador de luxe. Però no és només això, es tracta d’un itinerari per gaudir…
De totes les vies de fissura de Montserrat aquesta es mereix estar en un lloc destacat: contundent com un cop de puny, física i sobre roca a voltes trencada formant part de la mateixa idiosincràsia de la via. Tot plegat en una paret on la verticalitat es veu accentuada per l’orientació nord, ombrívola i severa….
El Sabre és una gran llastra adossada al vessant oest de la Peluda, formant d’aquesta manera una impressionant xemeneia per on transcorre la sensacional Torras-Nubiola-Capeta, via de modestes dimensions però gran en sensacions; escalada autèntica on mai haurem de demanar tanda per assaborir aquesta petita exquisitesa de final espaterrant (literalment).
La dècada que va de 1956 a 1966 fou una bona etapa pel GEDE, on hi coincidiren noms com el de Josep Santacana, Manel Guasch o Jaume Mas entre d’altres; escaladors que obriren un grapat de rutes ha Montserrat que han esdevingut clàssiques i cita obligada. Itineraris com la GEDE del Pas del Príncep, la…